Barcelona, octubre de 2008
Els esports d’hivern a Catalunya
|
Em sorprèn que la Federació Catalana d’Esports d’Hivern em demani un article per la revista Esports d’Hivern, oi més en el moment de la inauguració dels actes del Centenari dels Esports d’Hivern a Catalunya. Perquè jo no he esquiat mai. És veritat que la meva muller i els meus fills són tots esquiadors. I molt entusiastes. Però l’afició els ve de la banda Ferrusola, i sobretot del meu sogre Josep Ferrusola, excursionista i esquiador del Club Muntanyenc Barcelonès i molt enamorat de tot el Pirineu i especialment de la Vall de Núria.
Però sí que és cert que des de fa més de quaranta anys m’he interessat per l’esquí. I per la neu. Però per raons socials i econòmiques i no pròpiament esportives.
Perquè ja aleshores jo anava resseguint les comarques de Catalunya. Totes, però especialment les que tenien problemes seriosos de desenvolupament econòmic i social. I entre elles n’hi havia diverses del Pirineu.
I ho vàrem estudiar tot: la recuperació de la ramaderia, l’aprofitament industrial de la llet, o de la carn, l’artesania, la fusta, l’excursionisme i l’estiueig, etc. Però res de tot això no va provocar un canvi substancial en la tendència de les comarques a anar avall. Pels volts de 1970 es va arribar a dir –amb ànim de provocar impacte i alarma- “no hi ha res a fer, les comarques del Pirineu les haurem de tancar”. Fins que es va portar decididament per la neu.
Per tant, jo personalment i com a President que he estat de Catalunya a la neu, i a la neu sobretot del Pirineu, li dono les gràcies. I a l’esquí. Perquè han salvat aquestes comarques.
Després han vingut altres coses: el ràfting i el conjunt d’esports d’aventura –des del barranquisme al parapent-, les segones residències, més hotels d’estiu i d’hivern, el turisme rural, etc. Però el desencadenant fou l’esquí. L’alpí i el de fons.
L’esquí no m’ha fet passar personalment cap moment excitant o molt divertit. Però m’ha donat la immensa satisfacció de veure com evitava que comarques senceres s’anessin ensorrant en la despoblació, la pobresa i la desesperació. Segur que és una satisfacció diferent, però puc ben dir que també és molt gran.
Treure amb l’esquí profit de la neu no ha estat fàcil. Hi ha hagut oposicions de tota mena: polítiques, mediambientals, de visions conservadores de la vida de muntanya, d’interessos locals, etc. Em fa feliç pensar que he pogut contribuir a resoldre molts d’aquests problemes.
Ara també hi ha el dubte de si sempre tindrem prou neu. Aquest és un perill que de moment s’ha superat amb els canons. Recordo quan fa més de 20 anys l’Albert Vilalta em va dir que s’havien de posar canons a La Molina. Veig quedar estupefacte. Però sort n’hem tingut, a La Molina i arreu. I confio que seguirem tenint neu per molts anys. I que per tant els que heu tingut la sort de fixar-vos en la neu no per a veure quants llocs de treballs podia crear sinó per a fruir-ne, ho podreu seguir fent.
Cordialment vostre,
Jordi Pujol
|
|