Si he de fer palès el meu testimoni i constituir una aportació a la història de cent anys a Catalunya, el més fàcil, suposadament fóra parlar dels més de catorze anys com a president de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern. En aquest sentit sols constar el meu respecte i reconeixement sobre tots els meus antecessors, aquells que amb la seva aportació i altruisme han conduit i aglutinat l’historia d’aquestos anys.

Normalment pensem que la història és la successió de fets i esdeveniments. Freqüentment ens trobem amb catàlegs de fets vinculats a una data i mirem d’argumentar i demostrar qui i què és el que ha estat més determinant.

No explicaré el que he fet durant el temps del meu mandat, crec que no és el moment. Però també perquè crec que una història de Cent Anys d’Esquí ha de tenir valors més importants, fets que s’intercalen amb la cultura, amb el sentiment i la creença. Alguna connexió amb la filosofia i el pensament, algun rastre en la psicologia de l’ésser humà. Tanmateix perquè no puc concebre el concepte d’un esport que no estigui vinculat i corri en paral·lel a la vivència, amb l’aquí i l’ara, amb mi i amb vosaltres.

Procuraré, per tan, a través de la meva senzilla història, transmetre aquells valors que, encertats o no i, definitivament, sense cap tipus de pronunciació absoluta, crec que són els meus.

Quantes vegades li falta a l’esport una bona dosi d’humor i està mancat d’estima i sinceritat?

Fa quasi cinquanta anys que conec la neu i durant més de trenta he dirigit algun projecte vinculat amb l’esquí. No pot ser pretensiós pensar que puc tenir alguna cosa a dir d’utilitat.

En aquest sentit explicaré el meu testimoni a partir de dos punts de vista: el de l’experiència personal i el de la gestió.

He conegut a molts esportistes que els agradava competir. He tingut moltes experiències amb directius i amb pares d’esportistes i si una cosa he d’assegurar és que el millor és deixar que cada noi sigui ell mateix, no els podem lligar al nostre projecte. Els pares hem de deixar que els nostres fills siguin ells mateixos, posem els mitjans i busquem les ocasions, però mai hem de fer sobre els nostres fills un projecte de les nostres frustracions  no reconegudes. No hi tenim dret, i serà la raó dels pitjors conflictes.

Al cap i a la fi, l’esport es va crear per gaudir-ne i mai he conegut cap campió que no tingui aquell toc de geni que confereix la felicitat.

No obstant he de constatar que es tracta d’un joc entre mestres i deixebles, però mai ha de ser un negoci entre pare i fill.

La meva vinculació amb l’esquí és llarga i ve de família. Els meus pares, Ramon i Maria Mercè,  es varen conèixer a la Molina. El meu oncle avi ja era esquiador. De fet va ser un gran tenista dels anys 40, però ho compaginava amb la muntanya.

Un dia els meus pares ens varen portar a un sabater del carrer Aragó que fabricava botes per la neu. Aleshores em varen semblar gegants i molt complexes. També ens van regalar uns anoracs de lona de cotó (espero que no se’n assabentin del que us diré:  no escalfaven gens i tota l’aigua s’hi colava).

Als cinc anys em varen portar a Núria per Nadal. Em passava totes les hores de llum amb el trineu amunt i avall. Des de l’alberg veia senyors que feien coses increïbles tot jugant-se la vida per pendents insegurs de neu i glaç. De fet jo encara no entenia res.

Va començar a nevar sense parar i ens varem quedar tancats a Núria. A mi em va semblar fabulós, més dies a la neu. Quan va tornar a funcionar el tren varem tornar a Barcelona. Als carrers hi havia tanta neu com a Núria, de manera que vaig pensar que era una gran sort. De fet havia contactat amb el mitjà que més m’agrada i em va captar profundament.

Recordo que a Barcelona era de nit, sobre les dues de la matinada, caminaven per la neu glaçada, amb l’àvia que era tan intrèpida com els meus germans i jo. El Kim tindria uns dos anys, la gorra li tapava els ulls, però era igual, doncs de tota manera estava ben adormit.

Als pocs dies tornaríem a agafar el tren i el cremallera i vaig començar a esquiar. El més important de tots els meus testimonis i experiències,  el valor més alt i diferenciador que considero té l’esquí és que, des del primer moment en vaig gaudir i sempre n’he gaudit profundament. A mesura que s’obria amb nous reptes i sensacions, sempre m’ha agradat esquiar. Quan estàs aprenent, gaudeixes constantment, tot i les caigudes. Quan perfecciones tot són reptes i més reptes. Quan, ja en saps, mai en saps prou, sempre hi ha quelcom a conquerir: els forts pendents, la neu pols, les canals, la travessa de les muntanyes, fins i tot l’inici a les diferents modalitats i  noves alternatives.

Els primers esquís eren, lògicament, de fusta, sense cantells, calia lacar-los i portaven un tacó on s’enclava la bota que ajustaves amb un tensor. Eren les fixacions, però res de seguretat.

Per aprendre sempre he tingut clar que el millor son els consells d’un bon monitor, per tant, i com que a la Pala Bèstia de Núria hi ha molts arbres, acostumava a escoltar darrere un pi el que els monitors explicaven als seus clients i desprès ho mirava de posar en pràctica.

Després d’un temps de pràctica vaig participar a la primera cursa: quatre o cinc corbes a la Pala Bèstia. Corria un que en sabia molt, el Sedò. En aquella ocasió va ser quan vaig conèixer els Bulbena i els Escrivà, pare i fills, i va ser perquè el cronometrador va dir que ens varen guanyar. Jo creia que com que era el seu pare i tot es feia una mica a vista ho podríem encara discutir. De fet el resultat no és el més important, sinó la forta l’amistat que va quedar i que encara dura. Per tant no va ser massa important i ho varem arreglar amb unes bones pales.

Al cap d’un temps el meu pare va adquirir un cotxe gran, un SEAT 1400, de manera que ja hi cabia tota la família –de moment érem 6 i més tard varem arribar a ser 8- i per tant varem començar a anar a altres estacions, tot alternant amb la Molina i Núria que eren les més properes.

Recordo que a Andorra, que en aquells temps ja era un indret de força nivell i classe, al migdia es tancaven tots els remuntadors per anar a dinar. Jo no hi estava gens conforme, de fet no podia perdre aquell temps preciós d’esquí. Avui en dia crec que començo a valorar aquest fet cultural de la bona taula d’hostes tan vinculat a l’esquí.

I és que l’esquí és un esport que requereix paciència i grans inversions de temps, esquiar no és sols l’espai que passem a la pista, si no totes les estones necessàries per arribar a fer-ho. És per tant un esport banyat de relació i vincles humans. Un esport de familiaritat.

Calia aprofitar tot el temps possible, de fet érem una família que estava a l’entrada del remuntador abans que obrissin i que sortíem de pista quan ens feien fora els pisters. Per tant i per ser congruent tota la setmana atabalava al meu pare fins concretar l’hora exacta de sortida, quan més de matí millor, per si de cas... Finalment, quan tot estava a punt la vespra de cada dia, a dormir, a dormir mig vestit per anar mes ràpid.

A Andorra sempre nevava i això de trepitjar pistes encara no estava industrialitzat, de forma que primer s’esquiava amb neu fonda i al final amb els bamps. Però sempre hi havia un moment perfecte. De fet tot era molt divertit i servia per aprendre’n.

Tot d’un cop vaig començar a anar molt ràpid, sempre anava davant, arribava el primer i no deixava que ningú m’avances. Imagino que els meus germans també, però jo procurava per mi. Era una competició permanent.

Quan tenia deu anys vàrem anar a Baqueira. Va ser allà a on una gran senyora de l'esquí, Montserrat Corominas, ens va veure (ara seria “detectar”) i va dir algunes coses al nostre pare que varen determinar que entréssim en un club recent fundat feia pocs dies, el CEVA. Ens vàrem quedar més dies a fer un curs de competició amb qui va ser el meu primer monitor oficial, Benito Ubeira. Tot just deien que feia poc que havia sortit de l’equip nacional on havia estat amb el Josep i el Felip Moga, que també ens varen ensenyar un munt de coses.

D’aquesta manera vàrem conduir i regularitzar aquelles ganes d’anar davant, cap a la competició reglamentària.

Amb el CEVA vaig anar als meus primers Campionats de Catalunya, val a dir que els tres germans fèiem bon paper cadascú a la nostra categoria. Primer les classificatòries que començaven quan podien i acabaven quan era quasi de nit. No s’havien inventat els punts i teníem un esport impossible, amb unes banyeres que t’hi podies banyar, sortia l’herba, les arrels i les pedres, era qüestió de saltar una mica. Al cap de setmana següent tenies les finals, també eternes, totes les categories corrien juntes... Recordo que, quan nevava o feia massa vent, ens amagàvem dins el forat de la neu de sota un arbre del Torrent Negre (en aquella època no es coneixia res d’inversió climàtica) amb el Tremosa, l’Atienza, l’Abadía, els Llinás i el Vinyeta –que eren uns pintes com nosaltres- i... a espera!

El nostre esport és ben diferent de la natació o la gimnàstica, a on també havia competit.  La gent estava mesclada, de vegades tenies que avançar al de davant, fins i tot a dos en una cursa una mica llarga. Aquí la pista es deteriora molt, sobretot en aquells temps, al final es fa fosc i el clima és variant i imprevisible. Els punts per establir nivells va estar un gran avanç per a la competició a partir de juvenils.

Va ser una època molt interessant. Amb l’equip català, on vaig entrar, entrenava a la Pista del Telesella i de Baqueira tots els Nadals. Es marcava pel matí i es treien els pals al final de la tarda. Tots en el mateix traçat, dels deu als vint-i-tants anys. Els entrenadors mai deien rés i aprenies per mimetisme. Si és que et tocava que et descobrissin algun secret és perquè ho havies fet molt bé, aleshores aprenies molt de cop.

Durant aquestes concentracions va ser quan varen aparèixer per primera vegada per a mi les germanes Puig. Vaig al·lucinar, corrien moltíssim, eren guapíssimes, amb el seu casc... Merescudament eren campiones del món en infantils, havien guanyat la Topolino. Jo tenia 11 o 12 anys i elles uns 14 0 15. Més tard em vaig fer amic d’elles i de la resta de germanes, sense excloure en Joan.

En aquella època sols hi havia una norma, llevar-te al matí i complir l’horari d’esquí. Esquiàvem molt i molt. Érem força criatures i ningú ens vigilava, però tot funcionava. De fet ens coneixia tothom.

De fet no tot eren els pals d’eslàlom. Després de l'entrenament del matí, si volies podies anar amb el Toni Campanya a fer neu verge i descobrir el pla de Beret. De vegades ens perdíem fins a la carretera de la Bonaigua i calia tornar a peu.

Un dia recordo que, des de dalt del Telesella III varem topar amb una pala estreta entre roques. Varem cridar i pegar bots per si queia l’allau i com no queia, Jordi Boto va provar sort. Des de vall ens va cridar i ens hi vàrem tirar. Una senyora es va atansar per tal de  mirar d’aturar-nos tot recordant-nos les nostres mares. Ni cas, Toni Campanya no hi veia cap problema i nosaltres, l’Equip Català, menys, estàvem d’acord amb el que calgués. Hi he anat algunes vegades més a la pista que ara es diu “Escornacabres”.

El Paquito va guanyar la medalla i, com que els de l'Equip venien a entrenar amb nosaltres, el meu objectiu era ben clar: guanyar el Paquito. Aleshores varen començar les trencadisses, els tres germans que fèiem competició ens varem anar passant el torn. De fet va haver-hi un moment que tots tres estaven enguixats. Val a dir que com que no existia una manera organitzada d’entrenar entre setmana, doncs... jugàvem a hoquei, a futbol i fèiem gimnàstica. Tot ajudava a estar en forma i a alternar les lesions. De totes maneres recordo que la gimnàstica anava perfecte ja que després a la pista no hi havia manera que caiguessis, sempre quedaves de peu.

Més tard tot això es va arribar a organitzar, amb el senyor Pares al front. Eren les èpoques del president Bofill, que crec que és una de les persones que més va lluitar per l’esquí català. L’equip català entrenava cada dia de la setmana, de 8 a 10 del vespre a la Blume, amb el Fibla, que era un bèstia i ens deixava amb la roba xopa de suats i fets pols, i no hi faltessis! Després a estudiar. Anava bé perquè, de tant baldats, no podies ni dormir i et concentraves molt a l’estudiar. Si feia falta, doncs quan començava la competició ens passàvem uns tres mesos amb els llibres a coll, sense anar a la universitat. En aquest punt cal agrair la col·laboració dels companys que, pacientment, ens passaven els apunts. La majoria érem força bons estudiants. De fet molts companys ara són grans professionals i alguns força coneguts en els seus cercles. A la majoria ens havien proposat d’entrar a l’equip nacional, però crec que vàrem escollir dues coses: estudiar i seguir amb la nostra identitat com a  catalans. Per sort i no fa gaire, tot ha millorat en aquest aspecte.

Per altra banda, ens agradava voltar pels Pirineus i els Alps, també –una mica- la festa i a poc a poc les noies, de manera que tot es va anar complicant. No obstant tanta aventura, esforç, vivències i diversió va anar forjant uns llaços d’unes amistats molt profundes i veritables. Heus aquí un dels grans valors de l’esquí: la gent de l’esquí sempre ha estat amb la gent de l’esquí. Si mai tens un problema de veritat, t’ajudaran. Segurament els amics de l’esport són amics per sempre, menys els tramposos que no en tenen cap.

Ara voldria passar a un altre àmbit de l'esport: l’organitzatiu i de la gestió.

De fet he citat amb tota la idea l’amistat amb les germanes Puig ja que a poc a poc, junt amb els meus germans,  vaig començar esquiar amb la gent del CAN (encara no era CANM). Un dia al Derbi de Ciutadans em vaig petar la cama. Era un paral·lel després d'una gran nevada i amb unes banyeres que em cobrien. Corria contra Albert Alabau a la pista que porta el nom de la seva família. (segur que hagués guanyat... deixem-ho aquí). El senyor Antoni Puig i en Ramon Orriols em varen recollir i es varen cuidar de mi, perquè resulta que m’havia quedat tot sol a casa del Catà –en Ramonet Planas,  “tocayo” meu- de la Molina. Em varen baixar en una barqueta, sense llitera, emplenada de neu i, assegut de telesella en telesella metres els ossos anaven rascant uns amb els altres amb el pes de la bota, fins la Clínica del Pitu Figueres, que esperava amb el guix. (No era la primera vegada que em veia, ja portava diversos turmells amb el tema del futbol)

Crec que va ser una ocasió especial en dos sentits. Per una banda des d’aquell dia va néixer un vincle amb en Toni Puig, aleshores president del CAN, que em va induir a fer-me soci d’aquell club on, a més, hi tenia molts bons amics. Per altra banda va ser una molt bona ocasió de dur a la pràctica algunes de les ensenyances sobre autocontrol, concentració o meditació -com es vulgui dir- i evadir el dolor de la trencada mitjança el control de la respiració. De totes maneres i ja a casa del Catà, com mai no hi faltava un bon porró ens hi vàrem regalar a fons i amb uns tragos de vi i d’alegria  vaig tenir també l’oportunitat de posar en pràctica altres formes d’una filosofia semblant i que en certa mida impregna la meva vida: cada moment s’ha de viure, té alguna raó de ser i pot ser bo. 

De fet i donat que sóc una persona molt inquieta i activa i m’és fàcil adquirir compromisos i vincular-me en projectes, però sols i únicament, s’han produït grans canvis en la meva vida quan alguna lesió m’ha obligat a detenir cert nivell d’activitat i dirigir-la a reflexionar, ordenar o crear algun projecte.

Aquest cop no es pot dir que reflexiones sobre res, però resulta que, a la següent temporada i un cop recuperat, al cap de pocs dies de ser soci del CAN a algú se li va ocorre que jo deuria ser un noi assenyat i em vaig trobar fent d’encarregat de l’autocar del club amb sols 16 anys. Imagino que aquell dia em vaig descobrir les meves tendències dins el món de la gestió.

La primera sortida va ser una aventura memorable, amb un “trasto” d’autocar tot atrotinant, que anomenàvem “Conguito”, el viatge de Barcelona a Puigcerdà, tot recollint a socis i amics per tots el pobles que anava travessant l’antiga carretera, un trajecte que feies normalment amb unes tres o tres hores i mitja va durar de les dues del migdia a les tres o les quatre de la nit. Nevava, el conductor era un cas de serietat, el motor del cotxe al qual accedies tot aixecant una tapa perdia oli a raig... A Puigcerdà havien fundat un nou club i el CAN érem un club amic, de fet alguns nois de Puigcerdà venien a entrenar amb nosaltres regularment. Es tracta del PEC, que organitzaven a “La Culèe” de Portè una cursa internacional (és a dir, amb francesos i andorrans). L’expedició que jo dirigia va fer entrada amb l’autocar, com uns senyors, per la plaça Cabrineti. L’agutzil al·lucinava, sort que ens esperaven el Ramon Orriols i alguns cerdans fundadors del club. Al final varem treure de la petita i estreta plaça l’artefacte i, com que on havíem de dormir no havien tingut notícies nostres, no teníem lloc per allotjar-nos. A la fi vàrem trobar dues cambres de quatre en una fonda. Amb nosaltres, viatjaven alguns corredors del “Supermolina”, com que manava jo, és a dir els del CAN, el primer torn que era fins a les 6 de la matinada va ser el nostre i a ells els va tocar llit després. L’endemà, la cursa. No sé com ens ho fèiem per veure’ns-hi una mica de la son que teníem i no entenc com el Juanfer, amb 15 anys, encara va ser capaç de fer bon paper.

Per cert en Juanfer va aparèixer a Núria on fèiem uns escolars. Jo que era un marrec, em vaig enrotllar amb tota la cara amb el seu pare, tot assegurant-li que el seu fill sabia d’esquiar. I tant que en sabia, ens va guanyar a tots. Resulta que havia anat als Alps...

Després de competir, calia resoldre el tema del dormir i del menjar. Crec que algunes mares de Puigcerdà es deurien compadir de nosaltres, deixats de la Mà de Déu... i ens varen acollir entre un parell de cases i alguna habitació a la Fonda Cerdanya. Per cert que vàrem sopar la mar de bé.

El sabor de les aventures d’aquella època és semblant a les de les moltes descobertes que després he tingut la sort de viure en alguns dels meus viatges a llocs insòlits i remots. Estar ben acollit, menjar bé, una bona xerrada amb la gent local, encara que de vegades es pensessin que han de defensar alguna cosa d’algú,  i sobretot quan al final s’adonen que això teu no és curiositat sinó vitalitat i ganes de compartir, t’obren els secrets de la seva forma de vida, són valors que sempre s’agraeixen.

En aquells moments el turisme d’hivern encara no es coneixia gaire a Puigcerdà, però aquell indret prometia i a mi, que tenia tendència a no estar mai a casa, amb els anys em va anar agradant la Cerdanya. De fet alternava els viatges amb el club amb estades a Alp on em vaig fer força amic dels Mill, en especial del Josep, així com d’altres nois i noies joves del poble, els quals són ara pares i mares de bons esportistes.

Vaig seguir portant grups amb el club, competint i fent d’entrenador. El club anava força bé i teníem molts nois cada cap de setmana. De tant en tant havíem de canviar d’hotel, degut a les gamberrades. Al final ens allotjàvem a Puigcerdà a l’antic col·legi Montcerdà. Però cada nit entre muntar-nos la vida per anar a la Gatzara o a l’Adserà havies de fer alguna malifeta i una molt típica era fondre les bombetes  que penjaven en dues rengleres donant la volta al llac. No és que jo estigués sempre al centre dels conflictes, però si que tot plegat era una excel·lent escola per la vida.

Quan vaig acabar amb els estudis de biologia, com que tenia altres inquietuds que acomplir, vaig accedir a fer el que mai havia ni sospitat de fer: dirigir la “Casona d’Age” junt amb la meva dona, l’Anna. Els entrenadors, dirigits per Roland Tissot, havíem aconsellat al president d’aquell moment, Josep Maria Izquierdo -un gran dirigent- la necessitat de no anar d’hotel en hotel i agafar un local fixa i propi.

Heus aquí un nou repte: crear un local pluridisciplinari i polivalent, dirigit a joves, a grups d’amics i a famílies,  a esportistes i a gent que volgués gaudir del moment, que necessités descansar i tenir uns bons records dels moments que comparteixes amb altra gent que, a la fi, vol el mateix.

Als anys 70 era dur anar a viure a la Cerdanya. La majoria de gent de Barcelona sols aguantava uns mesos i prou. Però l’Anna i jo, que érem una mica hippies o al menys això diuen els que ens varen acollir tant bé,  ens hi vàrem quedar la mar de bé. La vida  a la Cerdanya no té res a veure avui en dia amb el que era fa més de trenta anys. Actualment es viu molt bé i estàs molt a prop de tot arreu i no hi falta de res. La gent del Puigcerdà i dels municipis propers no podia intuir que allò variaria profundament, per això ens miràvem amb una mescla d’incredulitat i prevenció a la qual nosaltres calia que corresponguéssim, sempre aconsellats per la intuïció, amb respecte, però tot combinant-lo amb una mica d’agosarament i descaro.

De fet la Casona d’Age crec que va ser una de les primeres i úniques residÈncies esportives dedicades a l'esquí alpí de competició. És un model que hauria de millorar i repetir.

Tot seguint els meus impulsos com a organitzador nat (o persona fàcil de complicar-me la vida) em vaig dedicar a muntar-la grossa i vaig organitzar alguns festivals de jazz alternatiu i concerts de música clàssica i a excitar algunes festes majors. Total, que com a poc a poc et vas fent conèixer per la gent, al final resulta que em vaig veure com a tinent d’alcalde de Puigcerdà i  a més em va tocar presidir la comissió d’urbanisme en uns moments molt decisoris per la configuració de Puigcerdà.

Tot estant a l’Ajuntament... quantes vegades em recordava de les malifetes que havíem fet de joves al llac i per als carrers de Puigcerdà. De les bestieses a la Gatzara, del Conguito entravessat a la Plaça Cabrineti, de les persones que ens varen acollir i cuidar amb aquella especial i dura estimació... Però és que viure als Pirineus ens permet, per força, a tots un cert grau de perversitat, naturalitat i excés sense malícia que ningú no et pot criticar. Els que aquí vivim, tenim la nostra vida, el nostre dia al dia és dur i queden respostes atàviques i ancestrals que ens ajuden a preservar els valors de la vida a muntanya.

Potser fa una estona que no parlo d’esquí, però no he deixat de parlar d’una comarca que, agradi o no, ha estat transcendental per l’evolució dels nostres esports. La proximitat a la gran cuitat ho ha determinat i, encara que a totes les valls dels Pirineus hi ha gent meravellosa i es viu i practica l’esquí intensament, la Cerdanya, que és on vaig escollir viure, pot ser que pel fet de ser una vall oberta, té quelcom d’especial.

I aquestes transformacions per efecte de l’aprofitament de la neu són també història.

Per exemple, quan es va inaugurar Espot i vaig anar amb el Club de la Caixa de Pensions, una secció que havia fundat el meu pare. Varem deixar un gran autocar a la plaça del poble on no es veia a ningú. Caminant uns kilòmetres pel fang arribaves a les pistes. Al tornar tot el poble estava assegut esperant-nos i mirant-nos com a extraterrestres. No crec que tinguessin la més mínima idea de com la neu ajudaria a mantenir a la gent d’aquell poble.

A la Cerdanya hi ha l’estació d’esquí a on anàvem a fer els Campionats de Catalunya. La Molina era una estació que respectava l’esquí alpí de competició. Més tard una altra estació va acollir els equips del meu club, un club de competició, el Club Alpí, que afegiria Masella a Núria per ser el CANM i més tard el CANM-Cerdanya, en una manifestació de la seva presència i implicació dins d’aquesta comarca.

Val a dir que a poc a poc Masella i la Molina varen deixar de donar suport a l'esquí de competició per preferir el negoci del turisme. Els clubs catalans i de la Cerdanya es varen haver de buscar la vida a les estacions de la Cerdanya Francesa i d’Andorra. Era una època sense neu produïda, de vegades amb males temporades. L’acolliment per part de Francesc Viladomat al Pas de la Casa va estar determinant en la continuïtat de l'esquí català així com l’estima per la competició i els esportistes que sempre van demostrar i demostren estacions com Portè, Font Romeu o Puigmal per anomenar-ne algunes.

Per sort nostra i crec que per sort seva també, les estacions catalanes estan últimament, i en un procés de diversos anys, tornant a valorar la competició. En un any com aquest del Centenari en què hem organitzat la primera Copa del Món amb tant d’èxit, el que puc dir és que, de ben segur, si fa uns 6 o 7 anys la Molina no hagués reorientat la seva vocació esportiva i tornat a donar fort suport a la competició, res d’això no hauríem fet.

Jo mateix, que mai no he deixat d’esquiar, vaig aparcar durant aquesta mateixa època una mica el món de la competició. Seguia portant grups i curset, però més per ser el meu propi negoci que altra cosa. Dedicava tot el meu temps a practicar el zen sobre les superfícies blanques de neu recent caiguda, a gaudir sense límit d’immensitat de la Cerdanya, a pujar i baixar muntanyes sense parar, casi cada dia. I és que en el fons per a mi aquest esport és gaudir, és una escola de reconeixement d’un mateix, de control de la llibertat, de control del descontrol, de recerca de la perfecció, de trobada del moment i el punt crític, gaudir de l'esquí en forma o no de competició amb l’únic objectiu de gaudir en tot moment.

Però just quan una nova lesió em va obligar a estar quiet el meu germà Kim va veure que era l’ocasió que concentrés el meu ímpetu i dirigís la meva obsessió per l’esquí en direcció  a la gestió de la competició. Varem dissenyar un programa d’entrenament per al nostre club, es varen afegir a nosaltres altres persones de Cerdanya com Antonio Bonada i Camilo Mas, i em va tocar presidir aquell club on sempre vàrem tenir dos objectius o criteris centrals: procurar un programa permanent d’entrenament i no sols de cap de setmana i durant tot l’any i garantir un circuit de competició estable i de nivell.

Al final, cap dels dos projectes era sostenible dins d’un àmbit tant reduït com el d’un sol club. La manca d’estadis a Catalunya havia obligat a emigrar els esportistes de clubs importantíssims com la UEC de Mataró el desaparegut “Supermolina”  varem acollir i integrar els esportistes d’aquell moment dins els equips del CANM. Però amb la meva junta vàrem veure que el secret del progrés i evolució del nostre esport no podia recaure en cultivar l’ego i la concentració de tot, en un únic gran club, si no en potenciar la competitivitat i la rivalitat ordenada i sana la diversitat.

Per altra banda, el CANM estava assolint l’organització de la totalitat dels Campionats de Catalunya d’alpí en totes les categories i vèiem que allò de competir entre nosaltres i ser campions de res, no es duia a en lloc. Resulta que al nostre costat hi havia altres autonomies amb competidors i competir contra ells tenia dos grans beneficis: augmentava la competitivitat i el nivell i forjaria coneixences i amistat. La relació i l’intercanvi és definitiu. Calia obrir les curses de Catalunya, tancades als catalans en els darrers anys com a resposta a històrics abusos en èpoques que les coses s’imposaven per la força i no per propi pes.

Aquestes dues idees, i considero que fent una renúncia, però amb el suport dels meus companys de la junta del meu club, em van dur a decidir-me a optar a la presidència de la Federació Catalana d’Esports d’Hivern.

Perdoneu un incís i és perquè entengueu la llicència que em permeto tot dir“meu”. Jo no tinc i res no és meu, però és una manera de valorar i fer patent l’orgull i admiració que em mereixia aquella gent de la junta i el club.

Calia seguir treballant sobre la creació als Pirineus de centres d’entrenament permanent on fos possible compaginar esport i estudis sense haver de deixar les famílies tan joves.

Les nostres curses eren estables, però ens era necessari tenir curses competides, a diferents punts dels Pirineus cercant cert equilibri territorial, unes curses participades per altres autonomies i, fins i tot, competició internacional.

I un nou objectiu començava a florir, la necessitat d’estadis d’entrenament i competició tancats. Aquest missatge el va entendre molt bé Joan Sala quan vàrem fer la primera FIS de l’era actual, i a la perfecció Joan Anton Font quan es va atrevir a creure en la nostra agosarada idea d'anar a buscar i fer una Copa d’Europa a la Molina i explicar i recordar a la resta del món que els Pirineus i Catalunya també existeixen, ara fa cent anys que esquiem.

De manera que em vaig presentar a la Federació. Ho he pagat molt car, amb les dues monedes que més estimo. Una és el temps de la meva família, el temps de cuidar-me de l’Anna i les meves filles quan potser més falta hauria fet. L’altre, i no sé en quin cas la renuncia és més forta, el meu propi temps, el temps de practicar el zen de la vida sobre la neu, d’assalvatjar-me per les muntanyes junt al meu gos, de gaudir de la companyia dels meus amics tots excedint-nos sanament i per uns moments de tant en tant després de passar fred i ben cansats.

Però a la fi, fem allò que sabem fer. De vegades les persones som incorregibles i poc intel·ligents, tot caient cada cop en la mateixa trampa. És que no sé dir “no” a un bon projecte i sempre em complico la vida.

Però tot té compensacions. En el meu cas, alguns dels meus opositors han passat a ser grans amics. I curiosament Lluís Roig que varem competir en les eleccions, és la persona que va desenterrar en el seu moment, en el moment just i oportú, un somni oblidat entre projectes: era hora de fer la Copa del Món.

No em voldria atribuir cap mèrit personal en un projecte tant compartit i complex com és l’organització de la Copa del Món. Però si resulta que sóc el president de la Federació Catalana i en l’any del nostre Centenari hem organitzat per primer cop aquest esdeveniment, seria prepotent no reconèixer que aquest fet em marca i ens marca històricament. A hores d’ara no li dono cap importància personal però segur que, amb els anys, haurà estat una bona compensació a la tasca de molts anys.

Finalment, si la Molina i la Federació Catalana han pogut assolir aquest nivell en l’any del Centenari no cal oblidar un context molt concret: la Federació Espanyola ha canviat, ho ha fet en un procés per etapes, amb errades i lent fins a estar presidida per una persona integradora i amb una ampla visió de futur. En un esport tant difícil no ens podem dividir, cal estar integrats –“juntos, pero no revueltos”- i treballar al costat de les altres autonomies per veure si resulta que la suma de les parts pot arribar ser més gran que la totalitat.

D’igual manera que jo he intentat la integració dels meus antagonistes, Eduardo Roldan ens ha aportat la integració de tots en un projecte global. Primer va integrar les persones – som pocs i tothom té algun valor que no es pot deixar perdre- més tard les federacions autonòmiques i últimament les estacions d’esquí.

L’Eduardo ha estat una persona definitiva en la consecució dels objectius i l’evolució dels esports d’hivern a Catalunya i serà una persona transcendent per l’evolució del futur esquí català i, per tant mereix una menció de la meva part dins una valoració com aquesta. La puc fer aquesta menció amb la tranquil·litat i amb la legitimitat que tots dos sabem molt bé el que fem, a on som i a on anem.

Bé, aquesta ha estat una trobada de record als meus amics, amb els meus companys de camí,  una retrobada amb els mestres: el meu pare, aquells esquiadors de la Vall d’Aran, Toni Puig, Josep Maria Izquierdo, amb l’Eduardo...

Un relat que vol ser un tribut en reconeixement als meus mestres, els quals m’han ensenyat els verdaders valors de la vida a través de coneixements ancestrals i els que m’han fet viure els mateixos valors a través de l’esport que desafia l’equilibri i la gravetat per provocar esteles d’entropia que et poden penetrar d’energia vital i projectar amb força i, a la fi, generar moviments i sensacions  entrellaçats sobre la pell cristal·litzada i amablement freda i blanca, del mitjà líquid més  primordial i bàsic.