Em dic: Quim Suaña Rojas, vaig néixer l’any 1947, encara que visc des de fa 39 any a Barcelona sóc manresà de naixement i ací a aquesta ciutat vaig viure les meves primeres experiències amb el “fred”.
Tot va començar quan tenia 10 anys a l'Institut Lluís de Peguera, a la Preparatòria, quan el meu mestre, el Sr. Vidal ens va explicar que hi havia una cosa que es deia brújula que era un estri en què l’agulla sempre assenyalava el nord. Jo vaig al·lucinar, per molt que la giressis, sempre marcava el mateix lloc. Amb els diners de la “setmanada” me’n vaig comprar una (molt petita que encara la guardo… i funciona! Sense canviar piles, ni xips!) Això va ser el detonant del meu interès per la natura, el temps i de rebot, l’esquí.
Vaig fer-me soci del Centre Excursionista Montserrat (el CEM!) de Manresa a través del meu pare i un amic seu l’entranyable Sr. Espinalt (l’Espinalet, del JOESBA botiga d’esports del carrer Casanovas) i el Sr. Claret, de la Joieria Cleyri del Born. Jo volia ser de l’altre, la competència! El Centre Excursionista de la Comarca del Bages, ja que hi tenia més amics, però vaig a apuntar-me amb el “pobre” com se’ls deia llavors… Gràcies al CEM vaig iniciar-me un dia de l’any 1961 amb l’esquí.
Un diumenge al matí, autocar de Manresa al pla de Campllong i d’allà amb els estris a l’esquena em varen ensenyar el camí que ens portaria després de 2 hores de pujar com a cabretes, al refugi del Rasos de Peguera, tot solitari, l’entorn verge i allà a dalt, una creu que em varen explicar que era la Creu del Cabrer. Els companys del centre em van donar les primeres lliçons… fes cunya…! i apa! cap a terra… així és com en vaig anar aprenent i fent cames per fer les pujades (bé, pujadotes...) Vaig pensar: Quina llauna que per baixar 2 minuts hagis de pujar mitja hora, però aquest temps el vaig dedicar a observar el paisatge i el silenci de l'entorn. Aquí, em vaig fer esquiador (amb el sentit més ampli de la paraula) Després en vaig anar aprenent i pujava cada 15 dies amb el Centre, fent ja “excursions“ fins a la Creu del Cabrer, i... muntanya avall (si hi haguessin hagut les “retrac” llavors…)
L’any 62 , ja era “expert” i va coincidir amb la famosa nevada que va deixar Manresa com Suïssa. Esquiàvem al carrer i a la nit anàvem a partir de les deu, a fer unes baixades amb “pista il.luminada“ per la baixada dels jueus (el pare d’un amic, de vegades venia amb el Land Rover de 9 places i ens feia de remuntador...) varen ser 15 dies meravellosos per nosaltres amb els 15 anys,... per la gent adulta... una putada!
L’any 1964 em vaig federar, per lluir el carnet (molava molt!, bé, a aquella època es deia “fardar") davant les “mosses” amb qui tontejava… Després de 5 anys, amb el carnet de conduir, vaig ampliar les meves ambicions d’esquí descobrint la Molina. Semblava Àustria (per a mi) Baixar la pista Estàndard i la Pista del Bosc, fins la mateixa estació i pujar amb el telecadira individual del Turó de la Perdiu. Els forfets eren una cartolina amb 10 caselles i l’encarregat les anava perforant amb un “clic” com els dels autobusos d’abans. Valien 100 pessetes i duien 10 pujades. Ah! i si a final de temporada en sobraven, valien per la temporada següent!
A la Molina, si que hi vaig estar molt de temps. Fins i tot, l’any 1967 que varen tancar la Universitat (feia Farmàcia) els meus pares em varen deixar anar tot el mes de febrer a l’Hotel Adserà i allà entre setmana esquiava amb un dels fills Adserà (el petit) i la infermera i algun metge dels serveis mèdics, érem quatre gats entre setmana! i els caps de setmana a fer l’“indio” a la pista llarga a empaitar “mosses” fent veure que no sabia esquiar i ja se sap… més il·lusió que no pas conquestes (ara, serien “ligues”) però no va anar malament fer-se el “novato”… encara que això comportés el risc de trencar-se algun lligament… Per cert, abans els lligaments, eren més forts? ningú es trencava i mira que els materials eren de pa sucat amb oli (Esquis Poll Puig amb cantells metàl·lics cargolada cada peça, i mira que n’hi havien…, fixacions Atenhoffer de cable metàl·lic enganxat al darrera de la bota…, cinta de cuiro lligada al turmell com a fre… (de disc…) botes encordades que et deixaven el turmell més lliure que una oreneta… i pals de metro quaranta amb la base circular estrellada de fusta. Pantalons i jersei de llana, i si feia molt de fred, papers de diari a sota amb l’Skijama a sobre perquè premés els diaris al cos (els precursors del Gore Tex). Les olleres… bé si no ens hem quedat cecs… és perquè Déu no ha volgut (de vidre, sense filtres…)
A la Molina li vaig ser fidel fins que uns amics (Salvador Tous i Rosa Oriol) em varen dir que “ aquí al costat han fet una nova estació d’esquí orientada al nord que pinta molt bé..” Vaig “trair” a la Molina i vaig anar a la Masella, però combinat les dues. Actualment he de confessar que el meu amor per la Masella és molt fort i la visito… d’amagat de la meva dona… entre setmana, (avantatges d’estar prejubilat) i algun dia també torno a la Molina… li estic molt agraït i s’ho mereix.
Com a bon esquiador, no us penseu que tinc aquestes dues estacions i prou, no! Qualsevol de Catalunya, Andorra, Pirineu aragonès i alguna d’Europa, i he estat, hi vaig i/o hi aniré...
Les estacions d’esquí són com els pianos, no n’hi ha dos d’iguals (totes llisquen/sonen diferents i és un plaer cada nova troballa tant d’unes com d’altres.
Confesso que el plaer de combinar muntanya i música és increïble. Jo, que moltes vegades vaig sol a esquiar, un dels plaers és anar-hi acompanyat del meu IPOD i fer una baixada entre setmana sense ningú escoltant el Rèquiem de Mozart o segons el moment, és clar, Pink Floyd a volum molt baix, és una experiència combinatòria de les meves aficions fusionades. I e maco que és estar a dalt la Tossa (per dir un lloc...) mitja hora, mirant l’entorn sense escoltar només el soroll del vent i respirant fondo omplint els pulmons d’oxigen per carregar les piles per tornar a la ciutat!
Crec que per poder apreciar més bé la natura, és millor no viure-hi. M’explico. El quotidià a vegades (casi sempre...) es converteix en rutina i no s’aprecia ben bé. Gaudir de la “societat” amb els problemes d’incomunicació, trapelleries, contaminació... incloses ens fa sentir que estem “al món”, i quan podem escapar-nos… quan més temps millor… a la natura podem valorar… per comparació el “plaer” del “no” quotidià, valorant-lo molt més i esperant el proper dia o la propera temporada… amb més il·lusió! I així van passant els anys i ens anem fent grans…
L’altre dia als Rasos, en la celebració del Centenari, en què vaig anar-hi convidat pel Temps de Neu de TV3, vaig reviure, 47 anys després, les sensacions descrites. Vaig pujar-hi amb els esquís al coll (encara que al cap d’una hora de pujada els hagués fotut muntanya avall!) però vaig arribar-hi viu (però bufant) El “caldo” calentó i el “vi” calent em van revifar i em vaig fer la promesa que ací 47 anys... ho tornaré a fer... ho prometo...!
La “perorata” que us he escrit, es pot resumir amb la frase: Visca l’esquí i la mare que el va parir!
Atentament: Quim
PD: Poso 47 anys, perquè en tinc encara 61, els 62, els faig al maig (és per si no us surten els comptes…)
Barcelona 11 de març de 2009. L’Any del Centenari de l'Esquí Català
|
