Del que va començar sent una manera sana i divertida de passar el cap de setmana, va acabar sent part de la meva vida durant alguns anys de la pròpia adolescència; el que, quan tenia 6 anys, era una excursió de tot el matí, amb entrepà per dinar inclòs, acabaria sent un entrenament d’hora i poc 10 anys més tard; i el que va començar sent una manera de gaudir de la natura dels nostres Pirineus, va acabar per ser una manera de gaudir de la natura de tot el món.

L’esquí, a part de tot això, va ser un punt d’inflexió a la meva vida; entre altres coses, em va ajudar a decidir què estudiar un cop aprovada la selectivitat. I n’estic molt orgullosa d’aquella decisió. Ara això és la meva vida.

Val a dir, i no cal enganyar ningú, que la vida de l’alta competició és molt dura. Tot i que també ho pot ser la competició de no tan alt nivell, perquè encara recordo el meu primer esforç de debò i seriós en uns campionats d’Espanya a Tuixent, amb 9 o 10 anys, on em va tocar fer 5 km per fer els relleus, i a la recta d’arribada vaig avançar a una altra noieta! Al creuar la línia d’arribada, em vaig caure a sobre dels braços de qui llavors era el meu entrenador, un dels qui em va ensenyar a esquiar, perquè les cames no m’aguantaven!

Va costar entrar-hi (en aquest món de l’esquí d’alt nivell), i tampoc les tenia totes, perquè jo no em considero el típic prototip d’esquiadora d’elit, entre altres coses perquè visc a hora i mitja de la neu i m’arrossega una mandra a l’hora de fer entrenaments regulars que em costa de treure. Però la novetat i el compromís establert van fer que m’ho prengués al 100%.

Han estat moltes hores de viatges, moltes ciutats, moltes llengües, molta gastronomia, molta gent, moltes pistes d’esquí, moltes experiències, moltes competicions, moltes hores d’entrenament, moltes hores d’estudi, i moltes i moltes altres coses! Algunes positives i algunes negatives, però de tot n’he après i tot m’ha ajudat a créixer com a persona.

La culminació de tot aquest procés van ser els Jocs Olímpics de Torino (2006), quan se’m va brindar l’opció de participar-hi. A part de ser una participació històrica, ja que era la primera vegada en la història de l’esquí català i espanyol que dues noies participaven en la modalitat d’esquí de fons, també era una participació “de prova”, per veure la magnitud del que podia ser assolir l’èxit de la meva carrera esportiva, a quatre anys vista. Però per bona o mala sort, vaig escollir un altre camí: deixar el món de l’alta competició. Va ser difícil, però després de moltes valoracions, vaig decidir que era el millor per mi.

Només em queda agrair a tota la gent que ha fet que això pogués ser possible, ja que gràcies a ells vaig arribar on vaig arribar i, també, gràcies a ells, encara ara em sento estimada. No cal dir noms, espero que a qui li pertoqui, se senti identificat. Gràcies!

Sant Quirze del Vallès, divendres 6 de març del 2009