|
Tot va començar a l'acabar el meu projecte de fi de carrera…compliria 23 anys i ja era enginyer químic.
Però ara em tocava complir amb les meves obligacions militars i a primers de març havia d'incorporar-me al meu destí a Manises per complir els sis mesos de pràctiques i així acabar el meu servei militar com a alferes de complement d'artilleria.
El desig dels meus pares d'anar de compres Andorra junt amb la meva afició a l'esquí ens va decidir a efectuar un curt viatge de 4 dies al país veí per a celebrar aquests esdeveniments. Ens acompanyaria la Marta, llavors la meva xicota i gran amant de l'esport blanc. També em serviria, com a xofer del grup, per apreciar les excel·lències del nou SEAT 1400 negre que li acabaven de “donar” al meu pare (en aquests anys s'utilitzava esta expressió) i que havia superat les 6 xifres de matriculació de Barcelona. 
Així decidits, vam emprendre la marxa cap a Andorra, amb parada per a menjar, arribant sense novetat després de passar la duana espanyola obtenint el tríptic per al cotxe (una espècie d'exportació temporal) que era document indispensable si no volies fer el trajecte fins a les Escaldes a peu.
Recordo que ens vam allotjar a l'hotel Carlemany i la primera nit vam passar força fred ja que érem els únics clients i la calefacció quasi no funcionava. També recordo que vaig passar molt mala nit per culpa de d’alguna que em va caure malament en el sopar.
De totes maneres al matí següent vam seguir amb el nostre pla d'esquiar el primer dia. Coneixeríem un teleesquí que un cert Quico Viladomat, gran esquiador de l'època que ens donava “canya” als catalans, havia instal·lat en el Pas de la Casa i en la zona de coll Blanc. Quan escric aquestes línies amb motiu del 50 aniversari de l'estació del Pas de la Casa (ara Grandvalira) endevino que la nostra primera esquiada a Andorra va ser gràcies a una instal·lació en proves ja que la inauguració oficial es va efectuar molt més tard.
La pujada no va tenir dificultat, la carretera estava neta i vam gaudir del paisatge encara no deteriorat pel progrés.
Però… Oh sorpresa!, a l'arribar al Refugi d'Envalira la carretera estava tancada per la neu que la cobria fins al Pas.
Les cadenes eren impensables ja que la màquina llevaneu feia dies que no passava més amunt. Afortunadament aquest dia els meus pares s'havien quedat en les botigues i la nostra decisió va ser ràpida, érem joves: carregar els esquís a l’espatlla després de deixar el SEAT ben aparcat i pujar al Port caminant, amb protestes de la Marta a qui al final i per no discutir vaig acabar portant-li els esquís.
  
No recordo que haguessin més esquiadors, per descomptat el descens des del Port d'Envalira el fem en solitari i l'estat de la neu va compensar amb escreix els esforços de l'ascens.
Al veure les cases del Pas quedem impressionats. Cap dels dos coneixia el lloc i les poques edificacions semblen tretes d'un decorat del “Far West”
Només ens faltava veure aparèixer a John Wayne o Gary Cooper en escena amb els seus cavalls i Colts preparats per a disparar.
Gràcies a Déu, el teleesquí funcionava i els nostres descensos van ser per recordar, com faig ara. Bon sol i millor neu. Què més podíem demanar?
Deveien haver-hi més esquiadors ja que d'una altra manera la Marta, de poc pes, no hagués pogut utilitzar-ho per la tensió del cable.
Quan ens vam cansar, recuperàrem les forces en el “Saloon” del poblat, acompanyats d'un preciós gos mastí dels Pirineus.
Una cop decidim tornar al cotxe, pujant amb el teleesquí i baixant per l'altre vessant per un lloc que ens van dir que es deia Grau Roig, no quedava ningú en les pistes i lla Marta va ser incapaç d'agafar el remuntador sense sortir volant pels aires. Jo sí que vaig pujar i la baixada per l'altre costat va ser meravellosa.
Afortunadament havia arribat una expedició amb vehicles eruga recuperats d'una expedició americana a l'Antàrtida que passarien el port amb mercaderies i es van oferir a portar-la fins al cotxe. Ella va acceptar gustosa.
La imaginació de la Marta que sempre anava més enllà de la realitat els va catalogar de “contrabandistes” i la història que va muntar del seu viatge va ser d'allò més divertida però increïble. Va estar molts anys explicant-la i estic segur que si algun amic nostre llegeix aquesta crònica somriurà a gust. Jo no la transcric ja que està escrita només s'atén a fets reals.
L'endemà i després d'escoltar les nostres aventures per les muntanyes, els meus pares van voler pujar fins al Refugi d'Envalira i vam passar-hi una agradable matí passejant per la neu, cosa que va agradar en gran manera a la mare que tot i no haver-se calçat uns esquís en la seva vida va gaudir enormement en aquest ambient. Una vegada casats, ens va acompanyar diversos anys en les nostres escapades d'esquí als Alps.
Al tornar a Espanya i presentar el “tríptic” en la duana, vaig observar que els guàrdies observaven el cotxe amb molt de deteniment i amb suspicàcia.
Finalment em van abordar dient-me que la documentació que els presentava no corresponia al vehicle i em van demostrar que els papers no coincidien amb les plaques de matriculació.
Sense saber el que passava, afortunadament se'm va ocórrer confrontar els números de bastidor i motor que sí que casaven amb els indicats en el document.
Com el cotxe portava tres mesos circulant amb aquestes plaques i a la sortida d'Espanya els duaners no es van donar compte de la “falsificació” van decidir ràpidament que continuéssim el nostre camí amb la promesa de canviar les plaques només arribar a Barcelona. El que meu pare va fer diligentment després de recordar la mirada de la mare a l'arrancar el cotxe cap a destí.
De totes maneres i gràcies a aquest incident, el “contraban” de la mare:
Duralex, Tergal i llaunes de pinya Libys va passar sense més contratemps en la maleta del SEAT.
HAN PASSAT 50 ANYS!
Fins aquí els meus records… En els anys 60 vam estar moltes vegades a Andorra, on els nostres fills van calçar per primera vegada els esquís.
En el 78 ens establim en la Vall d'Aran i a partir de llavors les meves escapades a Andorra van ser esporàdiques però em van permetre veure que aquell teleesquí del 57 instal·lat amb molta il·lusió per Quico Viladomat es convertia en el que en l'actualitat és GRANDVALIRA, la major estació d'esquí dels Pirineus.
Que els seus hereus siguin fidels continuadors de la seva obra i la tracten amb intel·ligència i afecte en benefici de tots els esquiadors que estimem aquestes muntanyes i en memòria al seu record.
Vull agrair al seu fill Joan l'empenta que em va donar fa un parell de dies per a escriure aquestes línies i no evito la temptació d'adjuntar al final dues fotografia de la Marta i meva, quan comencem a esquiar. Jo a Núria i ella a la Molina.
 
QUE LA CELEBRACIÓ DEL 50 ANIVERSARI DE GRANDVALIRA,
EL PRIMER TELEESQUÍ DE LA QUAL PREINAUGUREM MARTA I JO SENSE SABER-HO,
SIGUI UN GRAN ÈXIT
JAIME FIGUERAS RIBA. DOLOMITES 2005
Foto Actual : Whistle (Canadá) 2009
Barcelona, 7.12.2007
|
