INTRODUCCIÓ:
Aquest és el diari inacabat de la nostra aventura de l'Aneto que va acabar amb el meu accident i posterior trasllat a Benasque.
Com accidentat i responsable del fracàs de la nostra expedició vull agrair una vegada més als meus amics Juanín Giménez i Carlos Recolóns, ara que es compleixen els 50 anys del succés, les seves atencions i cures cap a la meva persona en aquells moments sense oblidar tampoc José Abadies i tot el grup de Benasque que va col·laborar amb ell en el meu rescat.
Són vells records que ens rejoveneixen i que han motivat la nostra reunió d’avui.
Llegim a continuació el relat del succés redactat per Carlos, autor també de les fotografies.
Dissabte, 10 d'abril de 1954
Tot està preparat, hem de sortir a les deu, plou moltíssim, sense parar des de fa dos dies. Telefonades, se suspèn de moment.
L'una, noves telefonades, conversacions secretes entre les respectives mares, el terrible enemic de l'excursionista adolescent. Per fi, a les dues, decidim sortir.
Plou tot el camí fins a la sortida de Barbastre, allà fa un temps esplèndid, estem molt animats.
Abadies resulta simpatiquíssim i tot que a l'estiu, Juanín se’n va anar sense pagar una factura.
Benasque, Diumenge de Rams, 11 d'abril de 1954
Només hi ha missa de 12 amb benedicció de rams. Decidim sortir el dilluns perquè avui és massa tard per a anar a La Renclusa.
El temps és bom amb vent Gurguter que és el bo. Fem de turistes per Benasque i per la tarda anem a pescar amb José Abadies i el secretari que són grans aficionats.
Al principi, no piquen ni per casualitat i quan canviem de lloc Jaime pesca una truita imponent i a al cap de poc una altra. Després Abadies, a qui li havia picat l'amor propi també va pescar prou. Sopem les suculentes truites mentre fem grans projectes per a demà.
Hem contractat un home, José que estarà amb nosaltres en el refugi. Pedro Mora ens ajudarà a pujar les coses amb el seu cavall.
Dilluns, 12 d'abril de 1954
Sortim avait amb temps boníssim. Les motxilles les porten els cavalls o sigui, que podem avançar-nos, fer fotos i en fi que és un passeig. En poc de temps arribem a Los Baños i poc després comença la neu i amb penes i treballs aconseguim arribar a l'Hospital.
Des aquí hem de pujar-ho tot perquè els cavalls s’enfonsen. Ens aomiadem de Pedro Mora i carreguem amb tot el que podem, deixem alguna cosa a l'Hospital, i en José vindrà a arreplegar-ho demà. Portem uns 25 quilos cada un i els esquís creuats a l'esquena però aviat ens els hem de posar i comprovem com van de bé les pells de foca.
A mesura que pugem, el paisatge va guanyant en grandiositat, hem deixat el Salvaguarda arrere i seguim la vall paral·lela a les crestes de Tres Germanes, realment meravellós i salvatge.
Ataquem la pujada final amb els esquís a la motxilla perquè tot i les pells de foca, és massa fort el pendent. Per sort la neu ens aguanta prou bé, pugem en grans zigs-zags i cada vegada freqüenten més els descansos perquè la pujadeta és de consideració.
Per fi arribem al Refugi lliure que trobem molt net i ben reposat de llenya. Estem de sort encara que el temps comença a preocupar-nos perquè van començar a presentar-se unes nuvolets que van acabar per cobrir-ho tot. De totes maneres preparem les coses per a l’endemà. Si fa bon temps sortirem a les cinc a intentar l'Aneto.
Refugi lliure de La Renclusa. Juanín i Jaime
Dimarts, 13 d'abril de 1954
Ha nevat durant tota la nit i continua el mal temps i continuem dormint fins a les deu que decidim sortir a xafar la neu fins al Portillón Inferior. Mentrestant José surt a arreplegar el que vam abandonar ahir a l'Hospital.
 El temps va millorant pel nord, encara que Maladetas i Aneto segueixen tapats. A l'una comencem el descens, ens llapem els dits mirant cap avall, tenim per davant 600 m de desnivell amb unes pales amplíssimes i una neu abundant i de bona qualitat, en fi, el descens que tantes vegades hem vist en sons i pel·lícules.
Comença Juanín, dóna dos parells de "cristianies" de tempteig. Jaime i jo esperem ansiosos el veredicte del mestre.
"Està magnífic, podeu baixar"
Ja no esperem més, al principi amb alguna precaució, després més confiats i després… un esclafit d'ossos trencats.
Jaime ha trobat un canvi de neu que li ha fet clavar les espàtules i no han cedit ni les fixacions, ni els esquís, ha estat la cama, no hi ha dubte.
Juanín passa la mà per damunt de la canyella de Jaime i amb aire d'expert dictamina:
Ui!, això està trencat! Per descomptat, els ossos quasi travessen els pantalons.
Panorama molt falaguer: Estem a mig camí del Portillón Inferior i La Renclusa. No és molt però la neu és abundant i tova.
Intentem aixecar-lo i portar-lo a braços, impossible! Només moure’l una mica i veu les estrelles. La cama està pràcticament penjant.
La fractura no és oberta, de moment. La pell no s'ha rebentat, però temem que al menor moviment s'obri.
Jo decideixo fer una foto, amb gran indignació de Jaime. Necessito pensar, li dic que quan d'aquí a uns dies li ensenyo la foto a casa, li farà il·lusió. No li convenç la informació.
Llavors recordo que el que aconsellen sempre en aquests casos és encanyar. No hi ha arbres però tenim els esquís i lliguem un amb els pals pels costats i provem d'abaixar-lo estirant per la cama sana. Pobre Jaime! Els esquís són flexibles i les passa de tots colors.
Aleshores comença a ennuvolar-se i es nota força fred. Hem descendit només uns 25 m. i a causa del xoc traumàtic augmentat pel fred, Jaime es posa a tremolar com un flam, les dents li tremolen de tal forma que se sent l'eco que tornen Les Maladetas. (Apa!).
Hem fet una petita parada. És necessari arribar al refugi abans que fosquegi. Decidim portar-lo a coll. Impossible. Jaime és molt més alt que nosaltres i a més la neu ens arriba als genolls: Total, que la cama li va donant tombs.
Per fi veiem que no es pot perdre més temps i decidim prescindir de les protestes de Jaime. Juan agafa la cama sana i estira, jo m'encarrego de la cama trencada procurant que no es mogui, la resta de Jaime va arrossegant-se per la neu. És un sistema magnífic i avancem molt.
Al cap de poc estarem prou a prop de La Renclusa perquè ens senti José, que acaba d'arribar de l'Hospital i ha portat la resta de la càrrega que deixarem el dia anterior.
Arriba José que és molt robust i sense dir res agafa la primera cama de Jaime que troba, que naturalment és la dolenta i li dóna una estirada que per poc li arranca.
De resultes de tot això el convencem perquè vagi a Benasque a organitzar l'expedició de socors a la qual cosa es va prestar immediatament a pesar de com estava de cansat. Ja que el cas és delicat, cal aprofitar al màxim les facultats de cada un i en José es va portar meravellosament anant a Benasque encara que cal reconèixer que no serveix per cuidar malalts.
El noble comportament d’en José ens va tranquil·litzar en gran manera perquè no vam dubtar ni per un moment que una vegada advertit Abadies, de què es tractava, amb el destre i experimentat que era en coses de muntanya, prepararia el que fos necessari amb rapidesa i eficàcia.
Així que continuem amb l'arrossegament de Jaime muntanya avall fins a arribar al refugi on procurem instal·lar-lo el millor possible prop del foc i donant-li coses calentes per a fer-lo reaccionar.
Juanín se’n anar a buscar els esquís que havíem abandonat mentre jo em vaig quedar fent d'infermer.
Jaime s'anava recuperant del xoc, però li feia un mal eneorme la fractura. Li vaig fer una primera immobilització i ens vam disposar a passar la nit perquè no crèiem possible que els reforços que demanàem arribessin abans del dia següent.
Dimecres, 14 d'abril de 1954
Sempre que sentim parlar d'Abadies ha estat en termes elogiosos i sincerament crec que es van quedar curts en els elogis. Són uns homes, perquè parlo de pare i fill, per als quals la muntanya ho és tot i els muntanyencs per només el fet de ser-ho, són els seus amics.
Ens comprenen, saben el que necessitem a la muntanya i es cuiden de recordar-nos i procurar-nos tot el que és necessari. És el seu negoci, però tanmateix tot ho fan amb afecte i el pare, Antonio, amb nostàlgia. Se li veu en els ulls les ganes que té de venir amb nosaltres però el pobre ja no està per a aquests esforços. Ha pujat molts quilòmetres de muntanya i el seu cos es nega a pujar més.
En aquesta ocasió, ell no va poder pujar però es va cuidar de tot el que és necessari.
José va arribar a Benasque desfet, va fer quasi tot el trajecte corrent i estava desencaixat i quasi sense parla però no eren necessàries grans explicacions.
A les cinc de la matinada uns cops en la porta del refugi ens desperten
Sr. Giménez! Sr. Giménez! És José Abadies amb el seu equip, Pedro Mora i dos portadors.
Refugi de La Renclusa José Abadies
Els rebem amb gran alegria. No els esperàvem tan aviat. Ha estat una verdadera gesta el que han fet, perquè de nit i amb la quantitat de neu que té la muntanya…, efectivament estan esbufegant, però animosos.
A l'instant podem comprovar que Abadies és tal vegada la persona millor preparada que existeix per a aquests casos. Porta un farmaciola completíssima però reduït, una fèrula i injeccions de morfina. En un moment fa una cura que el Dr. Gras quan la va veure després de dos dies de penós i trontollós viatge, va qualificar d'admirable.
Baixant al Pla de Besurta
…La moral estava ja molt elevada, perquè fins i tot Jaime somreia i va recuperar la seva clàssica i fina ironia tot i les molèsties que li originava la ferida.
La morfina complia amb la seva missió de mitigar el dolor…
Juanín Pla de Besurta
CONCLUSIÓ:
…I fins aquí el diari de Carlos…
Gràcies a les cures dels meus amics i després de tres mesos d'escaiola vaig recuperar la meva vida normal sense més contratemps que una assignatura que vaig haver de deixar per al final de la carrera.
En el Nadal d'aquest mateix any vaig tornar a esquiar i per Setmana Santa per celebrar l'aniversari, muntem una expedició a la Pica d'Estats, aquesta vegada sense esquís i amb la companyia de Lorenzo Sans.
Sempre que vaig passar per Benasque vaig saludar José Abadies però no vaig tornar a l'Aneto fins al 1988 i a La Renclusa em van comunicar la trista notícia de la seva defunció.
Des de llavors he pujat quatre vegades a la cima dels Pirineus, l'última aquest mateix any, sempre acompanyat d'algun dels meus fills.
Però record amb especial afecte la de 1995 que tres generacions de Figueras van aconseguir el cim. Us adjunta al final, el document acreditatiu.
Cima de l'Aneto 17 d'agost de 1995
Tot i el el temps transcorregut i de les reformes efectuades, l'esperit de La Renclusa segueix com en la nostra joventut, cosa que cal agrair a l'actual guarda, Antonio Lafón, digne successor de los Sayó i Abadies.
Gràcies doncs, novament a Carlos, el meu infermer i a Juanín, el meu mestre d'esquí inabastable i sobretot a les nostres esposes que ens han suportat durant tants anys.
Barcelona, 7.12.2007
|
